I va de tòpics

Perquè els tòpics, només de vegades, van més enllà de la realitat.
L’estiu de 2008 vaig fugir cames ajudeu-me de Frankfurt. Allí feia d’au-pair Mädchen (de ‘tata’, vamos) i cuidava de dos nens adorables de 6 i 18 mesos. Dolcíssims. La mare, nascuda a l’Iran, emigrada als Estats Units, i actualment enamorada d’un alemany de cames curtes i cabells foscos. I tots dos: jueus. I ho remarco, no perquè vulgui fer apología del nazisme, sinó perquè quan els demanava d’on se sentien, de seguida em contestaven: -Jueus! I no perquè sí, sinó perquè tota la seva vida girava al voltant del Shabat, el dia sagrat. Els dissabtes (que per als catòlics seria els diumenges) es prenien molt al peu de la lletra això del dia del descans. Tan és així que hi havia una norma general de la qual se’n derivaven d’altres particulars: kein Feuer (res de foc). Així els era prohibit d’encendre el llum, contestar el telèfon, conduïr en cotxe o fins i tot, cuinar. Això sí, la ‘tata’ era l’encarregada d’encendre el termo per escalfar la llet o apagar els llums de la saleta.

El menjar per a ells era tot un ritual. Res de barrejar aliments làctics amb càrnics, ni tan sols netejar les olles de la llet amb el mateix fregall que la paella de peix. I evidentment, no està de més trucar al 902 del revers dels danone, no fos cas que el procés d’elaboració del iogurt contingués algun microbacteri animal.

I si la neteja per a ells arribava al punt de malgastar 1 litre d’aigua (i no exagero) per rentar una maduixa no-biològica mentre a Catalunya anàvem escassos d’aigua, la cura dels fills era un element sacro-obsessiu. El petit Ariel, somrient, ben educat i alegre com un pèsol anava a l’escola americana de Frankfurt. Tot un carrer custodiat, per motius de seguretat, per 4 Bundespoliziste (policies locals). I les estones que em quedava a soles a l’habitació dels nens (tota ben condicionada i adaptada per a criatures) i tenia una urgència fisiològica, havia de cridar la mare perquè em substuís durant 5 segons, no fos cas que el nen es fes mal amb el trencaclosques.

Això sí, els Wyrobnik eren una gent molt dolça i educada. Sempre em demanaven si necessitava més don limpio per a l’apartament on vivia a soles, o si em quedava amb gana. I com a bons comerciants que eren (el pare tenia una empresa de transports) no es descuidaven mai de contar-me les hores extra ni beneficiar-me amb descansos. Justos.

I desprès de conèixer a fons una cultura ortodoxo-jueva com aquesta, us puc assegurar que vaig entendre moltes més coses de les neures del nostre gran amic Allen, en Woody. Com per exemple perquè crea situacions tan surrealistes a ‘la rosa púrpura del caire’, quan fa sortir el personatge literalment de la pantalla! (http://www.youtube.com/watch?v=LXi6xsq_dYs&feature=related)
O perquè sempre utilitza el mateix perfil de personatges i problemàtiques a gran part dels seus films: homes desgraciats que es veuen immersors, sense voler-ho, en embolics de cal Déu (http://www.youtube.com/watch?v=IZo91yBqncU)
O fins i tot, perquè un dels seus personatges acudeix a un conseller matrimonial perquè la seva cabra ja no se l’estima més: everything you wanted to know about sex but you were afraid to ask ( http://www.youtube.com/watch?v=PcHaAcPkXfA)

*El seu caràcter obsessiu i analític potser no consta explícitament a tots els guions del director, però senyors, la cultura va de dins cap enfora. És inevitable*

http://www.xtec.es/~lginer/projecte2/judaisme.htm
http://www.bbc.co.uk/religion/religions/judaism/

Una explo-expul(sió) d'olors i colors

Un passeig vora el Guadalquivir amb olor de tarongers i regust de ‘tinto de verano’; ‘tapas de tortilla y picos pa acompañá’; arbres centenaris que formen figures increïbles, com extretes del llibre de la creació; la frescor de les placetes que s’amaguen entre els carrers empedrats de Santa Cruz; i un sol esfereïdor que s’escorre entre les cambres del Alcazar i projecta aquell bri de llum estelar sobre els arcs mudéjar del Palacio de Justicia.

Sevilla: una ciutat mosaic a només 1 hora i quart en avió, i 6 euros (anar i tornar) amb el nostre amic, Ryan, de cognom, de l’Aire.

I una ciutat on ara fa 100 anys, el tercer dels Felip va ordenar l’expulsió dels moriscos (els espanyols musulmans reconvertits al cristianisme). Se’ls considerava enemics de l’Estat que no practicaven com calia la doctrina cristiana i que, d’alguna manera, conspiraven contra l’inpenetrable poder de la monarquia. Per sort, ha plogut molt des d’aleshores, però si bé recomanaria visitar la capital andalusa, gaudir d’un bon dinaret amb un bon vinet vora l’Almudena i no ovlidar la catedral, el Palau Reial i la bellesa mateixa dels carrers, carrerons, placetes i azulejos dels locals, hi posaria un parèntesi; i és el següent: (intenteu no pronunciar exageradament les ‘doble el·las’, ‘echad de menos’, no ‘encontréis de menos’, i, per suposat, no esmenteu mai la vostra procedència. La darrrera vegada que ho vaig fer em van servir les sobres de pa de la 21 després de recordar-me la trista victòria del Sevilla contra el Barça i fer-me fora del local: ‘que ech que por una tapita de tortilla no te pueo tené aquí toa la tarde’. Potser serà perquè els catalans, en ulls aliens, conspirem contra la corona i no practiquem una correcta doctrina de l’espanyolisme. En definitiva, una anècdota que, si bé s’allunya dels històrics cames ajudeu-me del s.XVII, encara guarda cert caràcter discriminatori. A Sevilla, Nova York, Barcelona, Singapur o Kuala Lumpur).