Més val tard que mai

Quan ja tot Periodisme 02 ha escrit sobre el viatge de la vida i el magnífic món del periodisme de viatges arribo jo. Ho faig ara perquè em ve de gust i sobretot, perquè m’hi veig amb cor. Fa dues setmanes que vaig perdre la meva àvia. La Benita de les coques d’ametlles, de les faldilles morades i la permanent del carrer baix de Sant Pere. L’àvia que sortia al balcó a acomiadar-se cada vegada que marxàvem; la que ens comprava guarniments dolços per la palma de setmana santa; la de l’arròs bullit i la verdura aixafada amb forquilla. La dona que ens pelava fruita quan estàvem malalts i treia tot el seu geni quan fèiem entremaliadures. I tantes altres coses...

Feia 12 anys que tenia Alzheimer. Primer començar mesclant l’arròs amb la pasta i després va acabar sense saber com acabava aquella picant cançó del‘senyor Ramón, el que enganya les criades’ (http://www.justsomelyrics.com/1120862/La-Trinca-El-senyor-Ramon-Lyrics). I poc a poc va anar desapareixent. Aquell caràcter, aquella vitalitat i fortalesa. I jo era allí quan va marxar el tot. M’hi vaig acomiadar; amb delicadesa, a cau d’orella. Respirava i, de cop, va deixar anar el darrer alè de vida. No va ser traumàtic, no vaig tenir por; el contrari. Dins meu es va començar a despertar aquella sensació de quan la tenia al costat i era petita. La sentia dins meu com mai he sentit a ningú altre. Vaig plorar, però, en part, d’alegria: sabia que l’àvia havia tornat a recuperar la salut, les ganes de fer i viatjar, les ganes de sentir-se VIVA. Allò em va donar força.

La nit abans de la cerimònia em sentia cansada d’haver rebut tanta gent al tanatori. Cansada, espesa. Però volia acomiadar-me d’ella amb alguna cosa bonica. I quan la desesperació de no trobar el text idoni al llibre del príncep petit que busca la seva rosa a la Terra vaig rebre un correu. ‘Amb el ritme de converses roden boles de billar’, la nostra companya i amiga de Periodisme cultural, m’havia encomanat la feina de la setmana: comentar el poema de viatge a Ítaca. Vaig plorar d’emoció, de tristesa, de cansament i d’incertesa. Aquell era el senyal que estava esperant; una lectura bonica i amb sentit que transmetés el verdader significat de la vida: un viatge. I vet aquí que la cançó parla d’aventures, de coneixences, nous ports, combats i vells anhels (http://www.youtube.com/watch?v=eCz0y-IXbdc)

I que curiosa la estreta relació entre viatjar i viure. Viure és viatjar, i viatjar és viure. Perquè quan et mous obres fronteres, vius experiències, estimes i deixes que t’estimin. Et coneixes i deixes que et coneguin. La cagues, i fas que els altres te la caguin. És així. Però no tothom sap viatjat, amics. Hi ha qui viatja de Madrid a Cancún i es passa tot el dia a l’hotel per poder dir ‘jo he estat allí’, i hi ha qui es mou de casa a comprar el pa esperant aprendre alguna cosa. L’important, doncs, no és on, sinó com. Els anys no existeixen; no podem mai dir que ‘jo tinc més experiència que tu perquè sóc més gran’, perquè el que canvia, senyors, és l’actitud.

Us animo, doncs, a viure el viatge de la vida; tan aquí com a la Xina. Gaudiu, ploreu, salteu, balleu, rieu, feu l’amor, tingueu por, passeu fred, quedeu tips, sigueu valents, sentiu-vos petits; penseu en tot, no penseu en res. I una vegada hagueu après a VIURE, aleshores us podreu plantejar de començar a comunicar tot allò que sentiu, que veieu.

A l’àvia