El Xavi i jo esperàvem passar un cap d’any alternatiu i improvisat lluny dels cotillons, els raïms de les dotze i les macrofestes al poble espanyol. Però el nostre pressupost era baix: 30 euros per tres dies incloent-hi el vol. Jo treballava en una botiga avorrida, venent espelmes i sabatilles anti-stress i fingint somriure Profident malgrat escoltar el mateix CD 5 vegades al dia. Cobrava una merda.
I vet aquí que vam acabar a Bremen. Ens allotjava en Daniel, un alemany de 22 anys que no coneixíem de res; només d’un parell de mails a través de couchsurfing, aquest web de gent d’arreu del món que ofereix el sofà de casa seva a tothom que ho vulgui (www.couchsurfing.com)
En Daniel, en nostre couch, ens va portar a sopar a fondue i sopa de pollastre a casa d’uns amics. Mentre m’empolainava i m’arreglava per a l’ocasió, en Daniel em va mirar amb cara de pocs amics i em va dir: -Aquí no ens arreglem massa per Sant Silvestre, eh? Així que m’ho vaig prendre al peu de la lletra i em vaig vestir amb un jersei de l’any 2002 i uns pantalons de l’any de la quica.
A la festa hi havia brasilers, alemanys i una parella de Suïssa. Vam passar la nit de cap d’any menjant pastissos de pastanaga i jugant al Who am I. Eren les 12 menys cinc minuts i jo ja lluitava contra Morfeu perquè no se m’endugués cap al llit...I a les 12.15h, mentre jo tenia el paperet enganxat al front de David Beckham, en Daniel es va aixecar de cop del sillonet i va cridar: -Bona any nou! I vinga ampolles de Freixenet corrent pel pis (i el Xavi i jo no les havíem dut de regal!) i focs artificials de Polònia (es veu que són els més potents, però també els menys legals...)!
Bremen era una festa en miniatura. Tot es concentrava en aquell petit barri de discoteques i pubs musicals, prop dels músics de Bremen. El nostre couch ens va portar al zooclub, una mena d’antro amb quatre personetes intentant ballant aquella estrident successió de sorolls que en diuen tecno. La nostra capacitat d’adaptació havia estat, fins al moment, esplèndida. Contínuament fèiem esforços per suportar aquella tortura. Quan per fi pensàvem que tot havia acabat, en Daniel, que anava drogadet (per dir-ho finament), ens va portar a Zucker (http://zucker-club.de/) una altra mena de caverna musical situada al que seria la zona Marina de Barcelona. Per sort, allí hi havia una espècie de sofàs que em van mig salvar la vida. No m’ho puc creure, però em vaig adormir literalment escoltant música electrònica. Quan per fi es va acabar el malson, va començar un altre...En Daniel vivia en una casa unifamiliar compartida. Només entrar: sabatilles fora. Ens va ensenyar el nostre dormitori: unes golfes decoradíssimes amb pintades surrealistes, una cortina de colors i llumetes de Nadal. Ens semblava un lloc acollidor, però no tenia calefacció.
Les vam passar putes. Tres dies sense dutxar-nos (el nostre couch no ens oferia una mica d'aigua i ens semblava de mala educació abusar de la seva amabilitat...). Dormíem enxubats dins d’un sac de dormir amb tota la roba de la maleta a sobre: guants, bufanda, mitjons de neu. I encara així, el nostre couch ens demanava que tanquéssim la porta de les golfes perquè la calor del pis (ells sí que en tenien, de radiadors) no s’escapés allà on dormíem, o almenys, ho vam intentar durant dues nits sense èxit. I la darrera, quan ja desitjàvem marxar d’aquell indret fred, amb un gust musical peculiar i farcit de drogoaddictes (
*Més sobre Bremen:
http://es.wikipedia.org/wiki/Bremen_(ciudad)
http://ca.wikipedia.org/wiki/Els_m%C3%BAsics_de_Bremen
*I el cap d'any a Alemanya:
http://www.dw-world.de/dw/article/0,2144,725214,00.html
http://www.newyearfestival.com/new-year-in-germany.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario