Boeing Boeing

Sopar de dones; de la família: tieta, cosina, germana i mare. I una mica influenciades per les sèries americanes de l’estil sexo en Nueva York, on les protagonistes es reuneixen per fer veure que obliden els homes però no paren de criticar-los, vam optar per la opció cultural: Boeing Boeing al Coliseum.
‘Señores pasajeros, el vuelo está a punto de despegar. No se abrochen los cinturones (porquen no tienen) ni esperen que las bolsas de oxígeno aparezcan debajo de sus asientos en caso de accidente. Lo único que podemos aconsejarles si se produce alguna emergencia es que rían; y rían sin parar!’
Un decorat popero a lo Mondrian amb els colors primaris per representar cadascuna de les tres hostesses de vol enamorades del mateix don Juan i un escenari a lo pinball on les portes de les habitacions són un tripijoc d’entra i surt i fes encabir la boleta al forat així tens més punts, ja anuncien a l’espectador el que es pot preveure. I és que Bernard (Pep Munné) s’ho munta tan bé que s’ha promès amb tres hostesses alhora de diverses companyies. El problema es presentarà quan elles tres coincideixin a la residència del don Juan a Paris i es presentin per sorpresa...Una mica entre la Peau Douce de Truffaut i alguna de les divertidíssimes comèdies de Wilder amb Jack Lemmon, John Rich ja la va portar al cinema durant els 60 (http://www.youtube.com/watch?v=4tc12NTcMnA)
No hi ha cap sortida inesperada, però tot i així, fa riure. El que no fa tanta gràcia és que el don Juan, interpretat per Pep Munné, i la seva hostessa americana (Mireia Portas, la Letícia del Polònia), siguin més aviat actors de tele que de teatre. I és que la potència de veu i la projecció brillava per la seva absència...però per no ser tan negativa us diré que Angel Llàcer (l’amic de don Juan que sempre li toca treure les castanyes del foc) i la criada transvestida (Ángel Pavlovsky) bordaven el paper, el vivien. L’espectador es manté sempre a la guait de la possible sortida en escena de la fidel assisstenta i de la expressiva interpretació del abans director d’operación triunfo.
I el final...no m’agrada esgarrar els finals a ningú, però només us diré que el surrealisme s’apodera d’un argument que posa a l’espectador amb l’ai al cor...