Les suplicants a la sala Muntaner

Aquesta vegada era el regal d’aniversari del meu amic, en Xavi, que complia els dos aneguets. Vaig pensar que el millor era regalar-li cultura, així que el vaig dur, guiada per la darrera obra que havia vist a la sala Muntaner (Un tramvia anomenat desig, amb la divertidíssima Pepa Plana), a veure un clàssic: les Suplicants (d’Èsquil). Una obra moralista: violència, passions humanes, sentiment de culpabilitat i el que per Grècia era, aleshores, el nou concepte de democràcia.

Les 50 filles de Danao (danaides) han ser casades a la força amb els 50 fills del rei Egyptos. Les dones demanaran exili al rei d’Argos, que havent fet una consulta popular, les protegirà fins que els 50 homes decideixin endur-se les danaides tan sí com no. Però la venjança arribarà durant la nit de noces, quan les filles de Danao decideixin posar fi a la injusta situació i acabar amb la vida dels seus marits.
Si bé la obra original estava preparada per ser representada amb només 2 actors, el director (Rafael Duran), suposo que amb la intenció d’amenitzar el desenvolupament lentíssim d’aquestes obres, va incloure un tercer actor. Un atreviment que no va ser massa ben rebut pel públic, si bé l’obra no conservava gairebé cap element que ens situés a la Grècia del s.VaC. La veritat és que sobta sentir problemàtiques, noms i situacions pròpies de la Grècia clàssica juntament amb expressions mancades de sentit que ens situen al s.XXI (‘telèfon mòbil’, ‘post-it’...).

El vestuari era més aviat producte d’una trobada fortuïta al Bershka temporada estiu de 2003; no hi havia cap mena de concordança entre la decisió d’incloure aquest poti-poti de vestuari, ni modern ni clàssic. Ni mencionar l’ús agosarat que es fa de l’audiovisual en escena (vídeos, cançons dels 60, ús del micròfon a dojo...) cosa que s’hauria de justificar molt bé, i no utilitzar-ho simplement perquè el públic no s’avorreixi en una obra tan clàssica. I és que qui va a veure una obra d’Èsquil hauria de saber on es posa; saber que el que realment destaca és la trama i no pas la posada en escena. Però jo no sé quina és aquesta insistència en modificar obres amb tant de suc argumental i intentar adaptar-les a la nova cultura audiovisual del s.XXI sense tenir en compte que tot allò que té presència en un escenari ha de tenir un sentit i ajudar a l’espectador a comprendre-ho.

Sens dubte és una adaptació molt mal trobada que recomanaria de veure pel sol fet de conèixer que la qualitat d’una obra no depèn del seu autor, sinó de l’ús que se’n faci davant del públic. Les tres magnífiques actrius de les Suplicants (Mercè Anglès, Anna Güell i Mar Ulldemolins) ho van tenir realment difícil...i malgrat que l’emoció i l’aprofundiment en la psicologia de personatges que representaven hagués estat òptima, l’adaptació del clàssic les va perjudicar a l’hora de rebre tot allò que un actor sempre desitja: aplaudiments efusius des de l’aprovació.