La ciutat de l'home

Vaig conèixer l’Uwe en una festa d’alemanys a la ciutat costal quan encara no sabia que m’havien concedit la beca a Berlin. I mira per on que l’Uwe i jo ens vam avenir tan bé que de seguida em va convidar a visitar la seva ciutat: Mannheim (‘ciutat de l’home’), a només 100km del famós aeroport militar de Frankfurt Hahn (que no Frankfurt am Main ni Frankfurt an der Oder) a més de dues hores en autobús de la capital financera!
Entre dues serralades de muntanyes i situada en una vall, Mannheim és de les ciutats més caluroses d’Alemanya- 29 graus marcava el termòmetre del meu amic el divendres!
Poc sabia d’aquella històrica ciutat quan vais arribar-hi, però un passeig en bici i el millor guia de la regió Baden-Württemberg em van situar una mica. I recordant aquella cançó dels U2 ‘Where the streets have no name’ (on els carrers no tenen nom) em vaig fer una foto al carrer 06. Sí sí, com a Nova York; els carrers del casc antic de la ciutat funcionen per un sistema molt pràctic (i molt alemany) per tal que tothom tingui al cap la guia de la ciutat! Un carrer principal (Breite Strasse), i els paral•lels i perpendiculars reben una xifra en funció de la seva proximitat.
Però la ciutat de l’home tenia més coses durant aquella visita fugaç de dos dies. I és que és allí on Karl Benz (el de Mercedes Benz) va inventar el primer cotxe de la història!
Un moment prop de la Wasserturm (‘torre de l’aigua’-símbol de la ciutat) recorda als habitants de Mannheim l’orgull d’haver estat una gran ciutat industrial on pensadors com Goethe, Schiller o el mateix Mozart havien passat part de la seva existència. Si bé la ciutat té suficients motius per a dedicar el blog (Mannheim és també el bressol de la famosa indústria química BASF i la ciutat que va acollir la primera bicicleta de la història) encara en té més pel seu caràcter d’orgull ‘britànic’, I dic britànic perquè vol ser diferent. Mannheim no té els volants a l’altre cantó ni funciona amb una moneda diferent a l’euro, però sí que vol destacar amb el seu Palau del Principat. De fet és el segon palau més gran d’Europa després del de Versailles. Però la curiositat es presenta quan, posterior a la construcció del palau francès, el de Mannheim té una finestra més! Toma, toma!
En definitiva, una visita difícil d’oblidar. Llàstima que des d’allà on me’n vagi d’Erasmus, a Berlín, hi hagi més de set hores en tren, perquè sinó segur que faria més d’una escapadeta. Ni que fos per visitar el meu amic.