M'ho canvies...?

Desprès de la primera vegada…quan ets encara una inexperta; quan et fa por que s’aprofitin de tu o que tu donis més del que l’altre entrega; quan tot et sembla tan nou i apassionant que t’hi quedaries hores i hores…
Encara recordo que ho vaig fer una mica pressionada…duia sobrepès a la maleta i no volia donar ni un duro més al senyor Ryan, el de l’Aire. Així que vaig llogar un metre quadrat al Flohmarkt (mercat de les puces) de Frankfurt i vinga a vendre les peces de roba en un estenedor! I després d’aquella primera vegada…avui n’hi ha hagut una segona! Però una mica més particular (i mai millor dit). El grup de ‘Barcelona alternative’ del web de viatgers que, entre altres coses, cedeixen el sofà de casa seva als rodamóns (www.couchsurfing.org), havia organitzat un mercat d’intercanvi de segona mà. La Delia havia preparat la terrasseta de casa seva, en un àtic al bell mig de plaça del Centre, amb milers de coses per intercanviar que poc a poc s’anaven sumant als trossets de vida que portaven els viatges: llibres en francès, cd’s de música folklòrica alemanya, una llauna buida de caviar rus, crema corporal danesa amb olor de xocolata blanca, una lonely planet de Chicago (aquesta l'he canviada per un llibre de llenguatge corporal: ara ja tinc excusa per haver de creuar el 'toll'-l'atlàntic-) i…i…i…mil objectes portadors de significat de qui els seus amos es volien desfer i intercanviar. I tot en una atmosfera estiuenca amb gazpacho i síndria fresquetes i converses de viatges, anècdotes i…i…i…
En definitiva, una oportunitat de donar una segona vida a uns objectes que a algú potser ja no serveixen i algú altre els aprofitarà amb orgull. I el més important, una gran ocasió de conèixer gent i intercanviar somriures.

Per molts anys, Herme i Gilda!!

Que si frikies del Michael Jackson; amants del tunning; autodestructors i destructors dels altres; fanàtics obessius de la neteja; homes que no han superat el complex d’Èdip; don juanes que t’estimen al llit i després t'obliden els dissabtes amb els amics (o les amigues…); nens fills de papà que no saben què és anar els primers diumenges de cada mes al muses perquè són gratuïts; metrosexuals amb una gran estanteria de cremes i potingues per la cara i tants d’altres… Per a les dones que sempre coneixen els homes que no toca o les toquen els homes que no coneixen. I perquè el còmic està d’aniversari. Las hermanas Gilda, filles del senyor Vàzquez, compleixen ara 60 anys. 60 anys de solteria perquè segurament els deuria passar com a tantes de nosaltres. Homes…! Que sempre van a parar a l’home equivocat. Potser serem nosaltres les que estem equivocades…?

el meu Michael, Michael Haneke...

I seguint la idea que la meva companya 'd'el cafè antic' m'ha donat...us adjunto els meus motius d'homenatjar un persoantge cultural com Michael Haneke, que, per sort o per desgràcia, encara no és massa conegut.

Per què t'identifiques amb aquest personatge cultural?

D’alguna manera es manté en la penombra. Fins i tot els meus amics austríacs amb prou feines el coneixen...Però Haneke va fent, va creant tendència, i algun dia, se li reconeixerà!!!

Valors positius del personatge:

És creador d’un estil deslligat de tabús; crític amb la societat i atrevit. Però alhora la seva crítica és tan subtil que l’espectador exclou conclusions de les seves reflexions sense que el director les hi hagi de donar mastegades.

Valors negatius del personatge:

No se’l coneix. Per dir-vos que la meva professora de semiòtica (que per cert em va suspendre el treball de curs), molt experta ella en cinema, no va saber de qui era ‘la pianista’, i no ‘el pianista’, com tothom pensa...Però si us sóc sincera...en el fons penso que no convé que sigui massa conegut; la temàtica de les seves pel•lícules és tan crua i real que podria provocar el que molts mitjans creen: l’espectador observa la desgràcia i la violència com un element naturalitzat i així pren més motius per seguir actuant amb desconsideració. El suïcidi, l’incest, l’assassinat a sang crua, el masoquisme i la esquizofrènia són producte d’una societat de masses que gestiona les seves armes (els mitjans) d’una manera nociva.

Quin punt destacaries en un treball sobre el personatge?

El personatge que interpreta Arno Frisch en la primera versió de ‘Funny Games’. Un desequilibrat aparentment bé del cap entra a casa d’una família feliç i desestabilitza totalment la resta de personatges arribant a convèncer-los (encara que sembli el contrari) per tal d’entrar en un joc escabrós que borda els límits de la humiliació. I és que sembla que Frisch és dels favorits de Haneke, ja que quan era més petit ja va interpretar el paper d’un nen que mata una amiga seva per la ‘curiositat de saber què se sentia’ (‘Benny’s video’).

Si et poguessis incloure en la història, quin personatge series?

Em nego a dir que seria la protagonista d’una de les seves millors pel•lícules, ‘la pianista’, perquè de moment no sóc masoquista, però no m’importaria ser la seva psicòloga per saber què passa pel cap en una dona tan estranya i misteriosa com la Erika (Isabelle Huppert).

Què mereix el nostre personatge?

Potser que algú comencés a estudiar-lo, perquè no.

Boeing Boeing

Sopar de dones; de la família: tieta, cosina, germana i mare. I una mica influenciades per les sèries americanes de l’estil sexo en Nueva York, on les protagonistes es reuneixen per fer veure que obliden els homes però no paren de criticar-los, vam optar per la opció cultural: Boeing Boeing al Coliseum.
‘Señores pasajeros, el vuelo está a punto de despegar. No se abrochen los cinturones (porquen no tienen) ni esperen que las bolsas de oxígeno aparezcan debajo de sus asientos en caso de accidente. Lo único que podemos aconsejarles si se produce alguna emergencia es que rían; y rían sin parar!’
Un decorat popero a lo Mondrian amb els colors primaris per representar cadascuna de les tres hostesses de vol enamorades del mateix don Juan i un escenari a lo pinball on les portes de les habitacions són un tripijoc d’entra i surt i fes encabir la boleta al forat així tens més punts, ja anuncien a l’espectador el que es pot preveure. I és que Bernard (Pep Munné) s’ho munta tan bé que s’ha promès amb tres hostesses alhora de diverses companyies. El problema es presentarà quan elles tres coincideixin a la residència del don Juan a Paris i es presentin per sorpresa...Una mica entre la Peau Douce de Truffaut i alguna de les divertidíssimes comèdies de Wilder amb Jack Lemmon, John Rich ja la va portar al cinema durant els 60 (http://www.youtube.com/watch?v=4tc12NTcMnA)
No hi ha cap sortida inesperada, però tot i així, fa riure. El que no fa tanta gràcia és que el don Juan, interpretat per Pep Munné, i la seva hostessa americana (Mireia Portas, la Letícia del Polònia), siguin més aviat actors de tele que de teatre. I és que la potència de veu i la projecció brillava per la seva absència...però per no ser tan negativa us diré que Angel Llàcer (l’amic de don Juan que sempre li toca treure les castanyes del foc) i la criada transvestida (Ángel Pavlovsky) bordaven el paper, el vivien. L’espectador es manté sempre a la guait de la possible sortida en escena de la fidel assisstenta i de la expressiva interpretació del abans director d’operación triunfo.
I el final...no m’agrada esgarrar els finals a ningú, però només us diré que el surrealisme s’apodera d’un argument que posa a l’espectador amb l’ai al cor...

La ciutat de l'home

Vaig conèixer l’Uwe en una festa d’alemanys a la ciutat costal quan encara no sabia que m’havien concedit la beca a Berlin. I mira per on que l’Uwe i jo ens vam avenir tan bé que de seguida em va convidar a visitar la seva ciutat: Mannheim (‘ciutat de l’home’), a només 100km del famós aeroport militar de Frankfurt Hahn (que no Frankfurt am Main ni Frankfurt an der Oder) a més de dues hores en autobús de la capital financera!
Entre dues serralades de muntanyes i situada en una vall, Mannheim és de les ciutats més caluroses d’Alemanya- 29 graus marcava el termòmetre del meu amic el divendres!
Poc sabia d’aquella històrica ciutat quan vais arribar-hi, però un passeig en bici i el millor guia de la regió Baden-Württemberg em van situar una mica. I recordant aquella cançó dels U2 ‘Where the streets have no name’ (on els carrers no tenen nom) em vaig fer una foto al carrer 06. Sí sí, com a Nova York; els carrers del casc antic de la ciutat funcionen per un sistema molt pràctic (i molt alemany) per tal que tothom tingui al cap la guia de la ciutat! Un carrer principal (Breite Strasse), i els paral•lels i perpendiculars reben una xifra en funció de la seva proximitat.
Però la ciutat de l’home tenia més coses durant aquella visita fugaç de dos dies. I és que és allí on Karl Benz (el de Mercedes Benz) va inventar el primer cotxe de la història!
Un moment prop de la Wasserturm (‘torre de l’aigua’-símbol de la ciutat) recorda als habitants de Mannheim l’orgull d’haver estat una gran ciutat industrial on pensadors com Goethe, Schiller o el mateix Mozart havien passat part de la seva existència. Si bé la ciutat té suficients motius per a dedicar el blog (Mannheim és també el bressol de la famosa indústria química BASF i la ciutat que va acollir la primera bicicleta de la història) encara en té més pel seu caràcter d’orgull ‘britànic’, I dic britànic perquè vol ser diferent. Mannheim no té els volants a l’altre cantó ni funciona amb una moneda diferent a l’euro, però sí que vol destacar amb el seu Palau del Principat. De fet és el segon palau més gran d’Europa després del de Versailles. Però la curiositat es presenta quan, posterior a la construcció del palau francès, el de Mannheim té una finestra més! Toma, toma!
En definitiva, una visita difícil d’oblidar. Llàstima que des d’allà on me’n vagi d’Erasmus, a Berlín, hi hagi més de set hores en tren, perquè sinó segur que faria més d’una escapadeta. Ni que fos per visitar el meu amic.

L'home és un llop per a l'home al Romea

Els meus 22: el Xavi em regala dues entrades per anar al teatre. Feia la vida que no hi anava. Potser perquè ara sembla que els del TresC també pateixen la crisi i no estan tan generosos...Així que avui toca presenciar Terra baixa, la lluita entre el bé i el mal en una clàssica posada en escena al Romea. Sebastià (Joel Joan) és l’amo de Terra baixa; d’allà on les criatures neixen de la terra i l’aigua per sobreviure sota el domini del senyor de les terres, que és protector i destructor alhora. I Manelic (Babou Cham) reencarna la bondat; un pagès que ve d’allà on les cabres pasturen i els homes són bons, de Terra alta. I finalment, la pobra Marta (Roser Camí). Desemparada i desgraciada des de petita és objecte de desig de l’amo i senyor, Sebastià.
Aquesta vegada, però, l’obra pren forma de la mà del director alemany Hasko Weber, que ha volgut fusionar l’etern mite i llenguatge de Guimerà amb expressions més actuals i segons com, políticament incorrectes. Si bé un dels elements que no canvien mai del clàssic de Guimerà és el triangle amorós entre Manelic, Sebastià i Marta, la novetat del Romea es reencarna en el personatge de Manelic. Negre; negre i objecte de burles, no tant per la seva condició d’home enganyat, sinó pel seu color de pell. Una llicència que Hasko s’ha permès en adaptar Terra baixa a un públic més variat i ampli, potser fins i tot més comercial si tenim en compte les aportacions musicals d’Àngels Bassas (Pepa), que segons com fan que Terra baixa s’assimili més a un musical que a una reflexió existencial.
Si més no, i tot i els murmuris de l’audiència sobre aquesta fusió clàssico-moderna agafada amb pinces, Terra baixa no deixa de ser un mite, una obra que parla d’allò del que el filòsof Plauto ja havia aprofundit i conclòs: Homo homnini lupus (l’home és un llop per a l’home).

Els temps estan canviant...(no ho tinc tan clar)

Quina pallissa. Avui hi ha milers d’aficionats hiperfeliços per la derrota del Barça al Bernabeu. I ahir, amics, companys, amants i famílies senceres reunides a casa, bars, pubs, i demés indrets amb televisió per seguir el partit a lo Eurovisión. Mira, fins i tot el meu pare, que ahir feia festa i no tenia la privada, es va mudar temporalment a casa el meu tiet per veure el partit. Doncs au, tots com formiguetes a intentar oblidar la crisi i la grip; com en els vells temps on un home baixet, remenut i amb bigoti dominava des de l’Espanya més profunda a la Catalunya més cosmopolita. 'Panem et circenses', com dirien els postres avantpassats romans. És a dir, que davant la crisi, tothom a menjar i divertir-se! I és que el concepte no ha canviat massa des d’aleshores. Si us n’adoneu, veure que l’oci és gairebé sempre compartit. Segons com està bé, però segons com costa trobar gent que vulgui anar un dilluns a la tarda a la Filmoteca a veure ‘el apartamento’…potser hauria de mirar de trobar algun grup al facebook de ‘amantes de los clásicos’. Així que l’oci és com un ritual social; sempre en família, amb algú conegut, amb un amic. I des de sempre. Però si bé això no ha canviat al llarg de la història, el que sí que ha evolucionat és el caràcter que pren l’oci a través dels anys. Abans els romans escridassaven, s’estiraven els cabells i s’aixecaven de les grades per veure matar gladiadors o córrer cavalls, i ara la gent es fot d’òsties per veure els jugadors córrer darrere una pilota que finalment ha d’entrar dins d’un forat. Ui ui ui; val més que ho deixi aquí perquè més d’un malpensat podria censurar-me com en els 'vells temps'...