Les suplicants a la sala Muntaner

Aquesta vegada era el regal d’aniversari del meu amic, en Xavi, que complia els dos aneguets. Vaig pensar que el millor era regalar-li cultura, així que el vaig dur, guiada per la darrera obra que havia vist a la sala Muntaner (Un tramvia anomenat desig, amb la divertidíssima Pepa Plana), a veure un clàssic: les Suplicants (d’Èsquil). Una obra moralista: violència, passions humanes, sentiment de culpabilitat i el que per Grècia era, aleshores, el nou concepte de democràcia.

Les 50 filles de Danao (danaides) han ser casades a la força amb els 50 fills del rei Egyptos. Les dones demanaran exili al rei d’Argos, que havent fet una consulta popular, les protegirà fins que els 50 homes decideixin endur-se les danaides tan sí com no. Però la venjança arribarà durant la nit de noces, quan les filles de Danao decideixin posar fi a la injusta situació i acabar amb la vida dels seus marits.
Si bé la obra original estava preparada per ser representada amb només 2 actors, el director (Rafael Duran), suposo que amb la intenció d’amenitzar el desenvolupament lentíssim d’aquestes obres, va incloure un tercer actor. Un atreviment que no va ser massa ben rebut pel públic, si bé l’obra no conservava gairebé cap element que ens situés a la Grècia del s.VaC. La veritat és que sobta sentir problemàtiques, noms i situacions pròpies de la Grècia clàssica juntament amb expressions mancades de sentit que ens situen al s.XXI (‘telèfon mòbil’, ‘post-it’...).

El vestuari era més aviat producte d’una trobada fortuïta al Bershka temporada estiu de 2003; no hi havia cap mena de concordança entre la decisió d’incloure aquest poti-poti de vestuari, ni modern ni clàssic. Ni mencionar l’ús agosarat que es fa de l’audiovisual en escena (vídeos, cançons dels 60, ús del micròfon a dojo...) cosa que s’hauria de justificar molt bé, i no utilitzar-ho simplement perquè el públic no s’avorreixi en una obra tan clàssica. I és que qui va a veure una obra d’Èsquil hauria de saber on es posa; saber que el que realment destaca és la trama i no pas la posada en escena. Però jo no sé quina és aquesta insistència en modificar obres amb tant de suc argumental i intentar adaptar-les a la nova cultura audiovisual del s.XXI sense tenir en compte que tot allò que té presència en un escenari ha de tenir un sentit i ajudar a l’espectador a comprendre-ho.

Sens dubte és una adaptació molt mal trobada que recomanaria de veure pel sol fet de conèixer que la qualitat d’una obra no depèn del seu autor, sinó de l’ús que se’n faci davant del públic. Les tres magnífiques actrius de les Suplicants (Mercè Anglès, Anna Güell i Mar Ulldemolins) ho van tenir realment difícil...i malgrat que l’emoció i l’aprofundiment en la psicologia de personatges que representaven hagués estat òptima, l’adaptació del clàssic les va perjudicar a l’hora de rebre tot allò que un actor sempre desitja: aplaudiments efusius des de l’aprovació.

Èxtasi i sensualitat a la UPF

QUARTET, de Heiner Müller, a la sala d'exposicions de la UPF

Passió, luxúria, innocència, traïció, enveja, humiliació i molta sensualitat interactuen en un esceneri ple de misteri; emboirat per la perversió d'uns personatges instintius i malvats que juguen a assolir la màxima de l'hedonisme: el plaer de la sexualitat animal. El pecat s'instal·larà en les seves vides deixant que ni tan sols la penitència ompli el buit dels seus sexes.

Personatges obscurs amb rostres blancs que es deformen i es transvesteixen en el transcurs de l'obra. Silencis i rostres que apareixen talment com si es tractés d'espectres vagant damunt l'escenari.

Passareu por, riureu i us posareu calents fins arribar a un final que us deixarà amb un regust de moralina que fins i tot avui podríem aplicar.

M'ho canvies...?

Desprès de la primera vegada…quan ets encara una inexperta; quan et fa por que s’aprofitin de tu o que tu donis més del que l’altre entrega; quan tot et sembla tan nou i apassionant que t’hi quedaries hores i hores…
Encara recordo que ho vaig fer una mica pressionada…duia sobrepès a la maleta i no volia donar ni un duro més al senyor Ryan, el de l’Aire. Així que vaig llogar un metre quadrat al Flohmarkt (mercat de les puces) de Frankfurt i vinga a vendre les peces de roba en un estenedor! I després d’aquella primera vegada…avui n’hi ha hagut una segona! Però una mica més particular (i mai millor dit). El grup de ‘Barcelona alternative’ del web de viatgers que, entre altres coses, cedeixen el sofà de casa seva als rodamóns (www.couchsurfing.org), havia organitzat un mercat d’intercanvi de segona mà. La Delia havia preparat la terrasseta de casa seva, en un àtic al bell mig de plaça del Centre, amb milers de coses per intercanviar que poc a poc s’anaven sumant als trossets de vida que portaven els viatges: llibres en francès, cd’s de música folklòrica alemanya, una llauna buida de caviar rus, crema corporal danesa amb olor de xocolata blanca, una lonely planet de Chicago (aquesta l'he canviada per un llibre de llenguatge corporal: ara ja tinc excusa per haver de creuar el 'toll'-l'atlàntic-) i…i…i…mil objectes portadors de significat de qui els seus amos es volien desfer i intercanviar. I tot en una atmosfera estiuenca amb gazpacho i síndria fresquetes i converses de viatges, anècdotes i…i…i…
En definitiva, una oportunitat de donar una segona vida a uns objectes que a algú potser ja no serveixen i algú altre els aprofitarà amb orgull. I el més important, una gran ocasió de conèixer gent i intercanviar somriures.

Per molts anys, Herme i Gilda!!

Que si frikies del Michael Jackson; amants del tunning; autodestructors i destructors dels altres; fanàtics obessius de la neteja; homes que no han superat el complex d’Èdip; don juanes que t’estimen al llit i després t'obliden els dissabtes amb els amics (o les amigues…); nens fills de papà que no saben què és anar els primers diumenges de cada mes al muses perquè són gratuïts; metrosexuals amb una gran estanteria de cremes i potingues per la cara i tants d’altres… Per a les dones que sempre coneixen els homes que no toca o les toquen els homes que no coneixen. I perquè el còmic està d’aniversari. Las hermanas Gilda, filles del senyor Vàzquez, compleixen ara 60 anys. 60 anys de solteria perquè segurament els deuria passar com a tantes de nosaltres. Homes…! Que sempre van a parar a l’home equivocat. Potser serem nosaltres les que estem equivocades…?

el meu Michael, Michael Haneke...

I seguint la idea que la meva companya 'd'el cafè antic' m'ha donat...us adjunto els meus motius d'homenatjar un persoantge cultural com Michael Haneke, que, per sort o per desgràcia, encara no és massa conegut.

Per què t'identifiques amb aquest personatge cultural?

D’alguna manera es manté en la penombra. Fins i tot els meus amics austríacs amb prou feines el coneixen...Però Haneke va fent, va creant tendència, i algun dia, se li reconeixerà!!!

Valors positius del personatge:

És creador d’un estil deslligat de tabús; crític amb la societat i atrevit. Però alhora la seva crítica és tan subtil que l’espectador exclou conclusions de les seves reflexions sense que el director les hi hagi de donar mastegades.

Valors negatius del personatge:

No se’l coneix. Per dir-vos que la meva professora de semiòtica (que per cert em va suspendre el treball de curs), molt experta ella en cinema, no va saber de qui era ‘la pianista’, i no ‘el pianista’, com tothom pensa...Però si us sóc sincera...en el fons penso que no convé que sigui massa conegut; la temàtica de les seves pel•lícules és tan crua i real que podria provocar el que molts mitjans creen: l’espectador observa la desgràcia i la violència com un element naturalitzat i així pren més motius per seguir actuant amb desconsideració. El suïcidi, l’incest, l’assassinat a sang crua, el masoquisme i la esquizofrènia són producte d’una societat de masses que gestiona les seves armes (els mitjans) d’una manera nociva.

Quin punt destacaries en un treball sobre el personatge?

El personatge que interpreta Arno Frisch en la primera versió de ‘Funny Games’. Un desequilibrat aparentment bé del cap entra a casa d’una família feliç i desestabilitza totalment la resta de personatges arribant a convèncer-los (encara que sembli el contrari) per tal d’entrar en un joc escabrós que borda els límits de la humiliació. I és que sembla que Frisch és dels favorits de Haneke, ja que quan era més petit ja va interpretar el paper d’un nen que mata una amiga seva per la ‘curiositat de saber què se sentia’ (‘Benny’s video’).

Si et poguessis incloure en la història, quin personatge series?

Em nego a dir que seria la protagonista d’una de les seves millors pel•lícules, ‘la pianista’, perquè de moment no sóc masoquista, però no m’importaria ser la seva psicòloga per saber què passa pel cap en una dona tan estranya i misteriosa com la Erika (Isabelle Huppert).

Què mereix el nostre personatge?

Potser que algú comencés a estudiar-lo, perquè no.

Boeing Boeing

Sopar de dones; de la família: tieta, cosina, germana i mare. I una mica influenciades per les sèries americanes de l’estil sexo en Nueva York, on les protagonistes es reuneixen per fer veure que obliden els homes però no paren de criticar-los, vam optar per la opció cultural: Boeing Boeing al Coliseum.
‘Señores pasajeros, el vuelo está a punto de despegar. No se abrochen los cinturones (porquen no tienen) ni esperen que las bolsas de oxígeno aparezcan debajo de sus asientos en caso de accidente. Lo único que podemos aconsejarles si se produce alguna emergencia es que rían; y rían sin parar!’
Un decorat popero a lo Mondrian amb els colors primaris per representar cadascuna de les tres hostesses de vol enamorades del mateix don Juan i un escenari a lo pinball on les portes de les habitacions són un tripijoc d’entra i surt i fes encabir la boleta al forat així tens més punts, ja anuncien a l’espectador el que es pot preveure. I és que Bernard (Pep Munné) s’ho munta tan bé que s’ha promès amb tres hostesses alhora de diverses companyies. El problema es presentarà quan elles tres coincideixin a la residència del don Juan a Paris i es presentin per sorpresa...Una mica entre la Peau Douce de Truffaut i alguna de les divertidíssimes comèdies de Wilder amb Jack Lemmon, John Rich ja la va portar al cinema durant els 60 (http://www.youtube.com/watch?v=4tc12NTcMnA)
No hi ha cap sortida inesperada, però tot i així, fa riure. El que no fa tanta gràcia és que el don Juan, interpretat per Pep Munné, i la seva hostessa americana (Mireia Portas, la Letícia del Polònia), siguin més aviat actors de tele que de teatre. I és que la potència de veu i la projecció brillava per la seva absència...però per no ser tan negativa us diré que Angel Llàcer (l’amic de don Juan que sempre li toca treure les castanyes del foc) i la criada transvestida (Ángel Pavlovsky) bordaven el paper, el vivien. L’espectador es manté sempre a la guait de la possible sortida en escena de la fidel assisstenta i de la expressiva interpretació del abans director d’operación triunfo.
I el final...no m’agrada esgarrar els finals a ningú, però només us diré que el surrealisme s’apodera d’un argument que posa a l’espectador amb l’ai al cor...

La ciutat de l'home

Vaig conèixer l’Uwe en una festa d’alemanys a la ciutat costal quan encara no sabia que m’havien concedit la beca a Berlin. I mira per on que l’Uwe i jo ens vam avenir tan bé que de seguida em va convidar a visitar la seva ciutat: Mannheim (‘ciutat de l’home’), a només 100km del famós aeroport militar de Frankfurt Hahn (que no Frankfurt am Main ni Frankfurt an der Oder) a més de dues hores en autobús de la capital financera!
Entre dues serralades de muntanyes i situada en una vall, Mannheim és de les ciutats més caluroses d’Alemanya- 29 graus marcava el termòmetre del meu amic el divendres!
Poc sabia d’aquella històrica ciutat quan vais arribar-hi, però un passeig en bici i el millor guia de la regió Baden-Württemberg em van situar una mica. I recordant aquella cançó dels U2 ‘Where the streets have no name’ (on els carrers no tenen nom) em vaig fer una foto al carrer 06. Sí sí, com a Nova York; els carrers del casc antic de la ciutat funcionen per un sistema molt pràctic (i molt alemany) per tal que tothom tingui al cap la guia de la ciutat! Un carrer principal (Breite Strasse), i els paral•lels i perpendiculars reben una xifra en funció de la seva proximitat.
Però la ciutat de l’home tenia més coses durant aquella visita fugaç de dos dies. I és que és allí on Karl Benz (el de Mercedes Benz) va inventar el primer cotxe de la història!
Un moment prop de la Wasserturm (‘torre de l’aigua’-símbol de la ciutat) recorda als habitants de Mannheim l’orgull d’haver estat una gran ciutat industrial on pensadors com Goethe, Schiller o el mateix Mozart havien passat part de la seva existència. Si bé la ciutat té suficients motius per a dedicar el blog (Mannheim és també el bressol de la famosa indústria química BASF i la ciutat que va acollir la primera bicicleta de la història) encara en té més pel seu caràcter d’orgull ‘britànic’, I dic britànic perquè vol ser diferent. Mannheim no té els volants a l’altre cantó ni funciona amb una moneda diferent a l’euro, però sí que vol destacar amb el seu Palau del Principat. De fet és el segon palau més gran d’Europa després del de Versailles. Però la curiositat es presenta quan, posterior a la construcció del palau francès, el de Mannheim té una finestra més! Toma, toma!
En definitiva, una visita difícil d’oblidar. Llàstima que des d’allà on me’n vagi d’Erasmus, a Berlín, hi hagi més de set hores en tren, perquè sinó segur que faria més d’una escapadeta. Ni que fos per visitar el meu amic.

L'home és un llop per a l'home al Romea

Els meus 22: el Xavi em regala dues entrades per anar al teatre. Feia la vida que no hi anava. Potser perquè ara sembla que els del TresC també pateixen la crisi i no estan tan generosos...Així que avui toca presenciar Terra baixa, la lluita entre el bé i el mal en una clàssica posada en escena al Romea. Sebastià (Joel Joan) és l’amo de Terra baixa; d’allà on les criatures neixen de la terra i l’aigua per sobreviure sota el domini del senyor de les terres, que és protector i destructor alhora. I Manelic (Babou Cham) reencarna la bondat; un pagès que ve d’allà on les cabres pasturen i els homes són bons, de Terra alta. I finalment, la pobra Marta (Roser Camí). Desemparada i desgraciada des de petita és objecte de desig de l’amo i senyor, Sebastià.
Aquesta vegada, però, l’obra pren forma de la mà del director alemany Hasko Weber, que ha volgut fusionar l’etern mite i llenguatge de Guimerà amb expressions més actuals i segons com, políticament incorrectes. Si bé un dels elements que no canvien mai del clàssic de Guimerà és el triangle amorós entre Manelic, Sebastià i Marta, la novetat del Romea es reencarna en el personatge de Manelic. Negre; negre i objecte de burles, no tant per la seva condició d’home enganyat, sinó pel seu color de pell. Una llicència que Hasko s’ha permès en adaptar Terra baixa a un públic més variat i ampli, potser fins i tot més comercial si tenim en compte les aportacions musicals d’Àngels Bassas (Pepa), que segons com fan que Terra baixa s’assimili més a un musical que a una reflexió existencial.
Si més no, i tot i els murmuris de l’audiència sobre aquesta fusió clàssico-moderna agafada amb pinces, Terra baixa no deixa de ser un mite, una obra que parla d’allò del que el filòsof Plauto ja havia aprofundit i conclòs: Homo homnini lupus (l’home és un llop per a l’home).

Els temps estan canviant...(no ho tinc tan clar)

Quina pallissa. Avui hi ha milers d’aficionats hiperfeliços per la derrota del Barça al Bernabeu. I ahir, amics, companys, amants i famílies senceres reunides a casa, bars, pubs, i demés indrets amb televisió per seguir el partit a lo Eurovisión. Mira, fins i tot el meu pare, que ahir feia festa i no tenia la privada, es va mudar temporalment a casa el meu tiet per veure el partit. Doncs au, tots com formiguetes a intentar oblidar la crisi i la grip; com en els vells temps on un home baixet, remenut i amb bigoti dominava des de l’Espanya més profunda a la Catalunya més cosmopolita. 'Panem et circenses', com dirien els postres avantpassats romans. És a dir, que davant la crisi, tothom a menjar i divertir-se! I és que el concepte no ha canviat massa des d’aleshores. Si us n’adoneu, veure que l’oci és gairebé sempre compartit. Segons com està bé, però segons com costa trobar gent que vulgui anar un dilluns a la tarda a la Filmoteca a veure ‘el apartamento’…potser hauria de mirar de trobar algun grup al facebook de ‘amantes de los clásicos’. Així que l’oci és com un ritual social; sempre en família, amb algú conegut, amb un amic. I des de sempre. Però si bé això no ha canviat al llarg de la història, el que sí que ha evolucionat és el caràcter que pren l’oci a través dels anys. Abans els romans escridassaven, s’estiraven els cabells i s’aixecaven de les grades per veure matar gladiadors o córrer cavalls, i ara la gent es fot d’òsties per veure els jugadors córrer darrere una pilota que finalment ha d’entrar dins d’un forat. Ui ui ui; val més que ho deixi aquí perquè més d’un malpensat podria censurar-me com en els 'vells temps'...

Rega-la-me'n una

Endevina endevinalla...És un color, un nom de dona, un poble de l'Empordà encantador i una flor.
Vermelles, blanques, blaves, roses o grogues. Demà en veurem de tots colors, i cadascun d'ells, un significat. Roses admiració; vermelles passió; blanques puresa; grogues disculpa...Les meves preferides (per-si-de-cas algun lector del blog tenia pensat fer-me un regalet…): les vermelles. Potser és que sóc massa clàssica…vermelles i sense guarniments de paper, espigues ni etiquetes tipo ‘flores Hortensia’. Una rosa vermella amb olor de rosa i espines de rosa i tija llarga i ben florida, de rosa. Demano massa? Mira, segons com, les coses senzilles són les meves difícils de trobar; vés per on! Ostres, és que això de les roses és tot un món. De vegades penso que fins i tot podríem fer un estudi psicològic de la persona demanant-li com li agraden aquestes flors: talladetes; amb estàtues de Cupido o en una urna; de les de debò o de mentida; de caramel o de xocolata; sense espines ni fulles o ben pobladetes; tallades o en un test; a punt de florir o floridíssimes i grosses; petites, mitjanes o gegants; de colors o sense color; una, dues, tres o simplement cap; catalanes, espanyoles o de vés-a-saber-on; en un te afrodisíac o en una banyera de passió; d’un amic, un amic especial, del pare, la mare o la parella; amb llibre i dedicatòria o amb una targeteta de l’Snoopy. I així fins que s’acabi Sant Jordi. I és que la tendència és cada vegada més moderna i convencional; sembla que no n’hi ha prou amb una rosa de les clàssiques, sinó que ens hem entestat a embolicar-nos la vida i guarnir les flors fins a alimentar-les amb aigua i colorant. Què bonica que és la simplicitat..!I és que de vegades, la simplicitat ens condueix a la profunditat sense embafar els sentits. Una rosa, aquí i a tot arreu, és passió, amistat, tendresa, delicadesa; és, simplement, amor.

Passions turques

Tinc un examen decisiu d’alemany al SIM de la UAB. I mira, si aprobo, aconseguiré l’Erasmus a la cosmopolita ciutat de Berlin. En realitat se que me’l concediran; no pas perquè tingui un ‘enxufe’, sinó perquè és d’aquelles coses que desitges tan fortament que saps que no poden succeïr d’una altra manera. Però per si les mosques val més que em prepari l’examen oral. Un cafè amb el Fidi de Bremen i una peli de Fatih Akin (http://es.wikipedia.org/wiki/Fatih_Akin): Gegen die Wand (Contra la paret).
Cahit ingresa en un psiquiàtric per intentar-se suicidar. Allí coneix a Sibel, una noia que, igual que Cahit, és d’origen turc. Sibel, 20 anys més jove que ell, és una amant de la vida: li agrada el sexe, les drogues i l’alcohol. L’única manera d’aconseguir fer la seva vida serà un casament de conveniencia amb Cahit.
Tot plegat, una apologia a la vida i l’amor difícil. Una clara fusió de la multicultural, exòtica, aromatitzada i encantadora Estambul amb la tradicional i freda Bremen. Un reflex de l’actual i històrica realitat de la immigració a Alemanya.
És bellesa, dolor, odi, impotència, color, olor…

*Milers de sensacions que només Akin sap transmetre a través dels seus films*

Més val tard que mai

Quan ja tot Periodisme 02 ha escrit sobre el viatge de la vida i el magnífic món del periodisme de viatges arribo jo. Ho faig ara perquè em ve de gust i sobretot, perquè m’hi veig amb cor. Fa dues setmanes que vaig perdre la meva àvia. La Benita de les coques d’ametlles, de les faldilles morades i la permanent del carrer baix de Sant Pere. L’àvia que sortia al balcó a acomiadar-se cada vegada que marxàvem; la que ens comprava guarniments dolços per la palma de setmana santa; la de l’arròs bullit i la verdura aixafada amb forquilla. La dona que ens pelava fruita quan estàvem malalts i treia tot el seu geni quan fèiem entremaliadures. I tantes altres coses...

Feia 12 anys que tenia Alzheimer. Primer començar mesclant l’arròs amb la pasta i després va acabar sense saber com acabava aquella picant cançó del‘senyor Ramón, el que enganya les criades’ (http://www.justsomelyrics.com/1120862/La-Trinca-El-senyor-Ramon-Lyrics). I poc a poc va anar desapareixent. Aquell caràcter, aquella vitalitat i fortalesa. I jo era allí quan va marxar el tot. M’hi vaig acomiadar; amb delicadesa, a cau d’orella. Respirava i, de cop, va deixar anar el darrer alè de vida. No va ser traumàtic, no vaig tenir por; el contrari. Dins meu es va començar a despertar aquella sensació de quan la tenia al costat i era petita. La sentia dins meu com mai he sentit a ningú altre. Vaig plorar, però, en part, d’alegria: sabia que l’àvia havia tornat a recuperar la salut, les ganes de fer i viatjar, les ganes de sentir-se VIVA. Allò em va donar força.

La nit abans de la cerimònia em sentia cansada d’haver rebut tanta gent al tanatori. Cansada, espesa. Però volia acomiadar-me d’ella amb alguna cosa bonica. I quan la desesperació de no trobar el text idoni al llibre del príncep petit que busca la seva rosa a la Terra vaig rebre un correu. ‘Amb el ritme de converses roden boles de billar’, la nostra companya i amiga de Periodisme cultural, m’havia encomanat la feina de la setmana: comentar el poema de viatge a Ítaca. Vaig plorar d’emoció, de tristesa, de cansament i d’incertesa. Aquell era el senyal que estava esperant; una lectura bonica i amb sentit que transmetés el verdader significat de la vida: un viatge. I vet aquí que la cançó parla d’aventures, de coneixences, nous ports, combats i vells anhels (http://www.youtube.com/watch?v=eCz0y-IXbdc)

I que curiosa la estreta relació entre viatjar i viure. Viure és viatjar, i viatjar és viure. Perquè quan et mous obres fronteres, vius experiències, estimes i deixes que t’estimin. Et coneixes i deixes que et coneguin. La cagues, i fas que els altres te la caguin. És així. Però no tothom sap viatjat, amics. Hi ha qui viatja de Madrid a Cancún i es passa tot el dia a l’hotel per poder dir ‘jo he estat allí’, i hi ha qui es mou de casa a comprar el pa esperant aprendre alguna cosa. L’important, doncs, no és on, sinó com. Els anys no existeixen; no podem mai dir que ‘jo tinc més experiència que tu perquè sóc més gran’, perquè el que canvia, senyors, és l’actitud.

Us animo, doncs, a viure el viatge de la vida; tan aquí com a la Xina. Gaudiu, ploreu, salteu, balleu, rieu, feu l’amor, tingueu por, passeu fred, quedeu tips, sigueu valents, sentiu-vos petits; penseu en tot, no penseu en res. I una vegada hagueu après a VIURE, aleshores us podreu plantejar de començar a comunicar tot allò que sentiu, que veieu.

A l’àvia

Un cap d'any diferent

El Xavi i jo esperàvem passar un cap d’any alternatiu i improvisat lluny dels cotillons, els raïms de les dotze i les macrofestes al poble espanyol. Però el nostre pressupost era baix: 30 euros per tres dies incloent-hi el vol. Jo treballava en una botiga avorrida, venent espelmes i sabatilles anti-stress i fingint somriure Profident malgrat escoltar el mateix CD 5 vegades al dia. Cobrava una merda.

I vet aquí que vam acabar a Bremen. Ens allotjava en Daniel, un alemany de 22 anys que no coneixíem de res; només d’un parell de mails a través de couchsurfing, aquest web de gent d’arreu del món que ofereix el sofà de casa seva a tothom que ho vulgui (www.couchsurfing.com)

En Daniel, en nostre couch, ens va portar a sopar a fondue i sopa de pollastre a casa d’uns amics. Mentre m’empolainava i m’arreglava per a l’ocasió, en Daniel em va mirar amb cara de pocs amics i em va dir: -Aquí no ens arreglem massa per Sant Silvestre, eh? Així que m’ho vaig prendre al peu de la lletra i em vaig vestir amb un jersei de l’any 2002 i uns pantalons de l’any de la quica.

A la festa hi havia brasilers, alemanys i una parella de Suïssa. Vam passar la nit de cap d’any menjant pastissos de pastanaga i jugant al Who am I. Eren les 12 menys cinc minuts i jo ja lluitava contra Morfeu perquè no se m’endugués cap al llit...I a les 12.15h, mentre jo tenia el paperet enganxat al front de David Beckham, en Daniel es va aixecar de cop del sillonet i va cridar: -Bona any nou! I vinga ampolles de Freixenet corrent pel pis (i el Xavi i jo no les havíem dut de regal!) i focs artificials de Polònia (es veu que són els més potents, però també els menys legals...)!

Bremen era una festa en miniatura. Tot es concentrava en aquell petit barri de discoteques i pubs musicals, prop dels músics de Bremen. El nostre couch ens va portar al zooclub, una mena d’antro amb quatre personetes intentant ballant aquella estrident successió de sorolls que en diuen tecno. La nostra capacitat d’adaptació havia estat, fins al moment, esplèndida. Contínuament fèiem esforços per suportar aquella tortura. Quan per fi pensàvem que tot havia acabat, en Daniel, que anava drogadet (per dir-ho finament), ens va portar a Zucker (http://zucker-club.de/) una altra mena de caverna musical situada al que seria la zona Marina de Barcelona. Per sort, allí hi havia una espècie de sofàs que em van mig salvar la vida. No m’ho puc creure, però em vaig adormir literalment escoltant música electrònica. Quan per fi es va acabar el malson, va començar un altre...En Daniel vivia en una casa unifamiliar compartida. Només entrar: sabatilles fora. Ens va ensenyar el nostre dormitori: unes golfes decoradíssimes amb pintades surrealistes, una cortina de colors i llumetes de Nadal. Ens semblava un lloc acollidor, però no tenia calefacció.

Les vam passar putes. Tres dies sense dutxar-nos (el nostre couch no ens oferia una mica d'aigua i ens semblava de mala educació abusar de la seva amabilitat...). Dormíem enxubats dins d’un sac de dormir amb tota la roba de la maleta a sobre: guants, bufanda, mitjons de neu. I encara així, el nostre couch ens demanava que tanquéssim la porta de les golfes perquè la calor del pis (ells sí que en tenien, de radiadors) no s’escapés allà on dormíem, o almenys, ho vam intentar durant dues nits sense èxit. I la darrera, quan ja desitjàvem marxar d’aquell indret fred, amb un gust musical peculiar i farcit de drogoaddictes (la Hauptbanhof –estació central- era com un sanatori i centre de desintoxicació, 2x1), en Daniel ens va convidar a passar una de les millors nits de la meva vida a la seva habitació. Ens va parlar de l’existència, l’amor, la tristesa i l’ànima. Tenia tot un espectacle amb llums i música chill-out preparat per a nosaltres. Ens va relaxar amb una mena de recipients de coure del Nepal. Ens els col·locava sobre la panxa i el cap i després els hi donava un lleuger copet perquè les seves vibracions arribessin al nostre interior. (http://www.todoterapias.com/terapias.php?id=19) Vam aconseguir crear un ambient tan agradable d’empatia i connexió que finalment vam dormir tots tres junts a l’habitació; calentons i amb calefacció.

*Més sobre Bremen:

www.bremen.de

http://es.wikipedia.org/wiki/Bremen_(ciudad)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Els_m%C3%BAsics_de_Bremen

*I el cap d'any a Alemanya:

http://www.dw-world.de/dw/article/0,2144,725214,00.html

http://www.newyearfestival.com/new-year-in-germany.html

Les 5 i 1 nits

Fins aquell dia creia que els premis dels sortejos eren una mentida; que a ningú mai li tocaven i que, quan veiem gent que havia guanyat un ford-fiesta o un any d’hipoteca pagat, eren actors contractats!

Però vet aquí que un abril de 2007 (i força lectors d’aquest blog en són testimonis: NO ESTEM DE PRÀCTIQUES A L’INSTITUT DEL TEATRE) un grup de 19 personetes aspirants a periodisme i ben bé sense conèixer-nos del tot, ens vam enlairar en l’aventura de passar 7 dies i 6 nits a la Marbella de Tuníssia: Port el Kantaoui. Mil caixers automàtics; grans basars a preus de turista; passejos d’alemanys en sandàlies i mitjons; restaurants replets de cambrers regatejant i trencant peres amb els que ens oferien un caipirinha a 15 corones menys.

De seguida ens en vam cansar d’estar en un altre continent com si fóssim al Lloret light del nord-àfrica, així que vam contractar un pack d’excursions que incloïa una nit d’hotel al desert, la visita de l’amfiteatre del Jem i el museu del Bardo, la ciutat màgica de Chebika, un te amb menta a Sidi Bou Said, un sopar amb cuscús i espectacle (per cert, vaig complir la vintena ballant la dansa del ventre) i per últim, la visita al poble bereber de Matmata. Els bereber són un poble indígena que habita des del nord-oest d’Àfrica fins a la vall del Nil i que són coneguts per la seva particular manera de concebre l’arquitectura; construeixen les seves cases sota terra, és a dir, que viuen en cavernes. I com que el pack d’excursions no deixava per alt la visita guiada d’una de les cases on s’havia rodat la increïble Star Wars de Lucas, 19 aspirants a periodisme ens van endinsar en aquella mena de broma soterrada (http://www.youtube.com/watch?v=8R8G5wJOzbU&feature=PlayList&p=A2511A1815F0007A&index=16) Era com si el decorat de la pel·lícula s’hagués quedat allí de per vida: un escenari ple de portes diminutes (els bereber són força baixets, pel que sembla); habitacions amb pots de Nesquik semi-rovellats, i una dona amb mocador fila que filaràs (suposadament vivia allí i era tan amable i bondadosa que deixava passar més de 100 turistes diàriament a casa seva) i dues nenes oferint té a la menta a canvi de dues corones.

Aquella casa troglodita només feia que mofar-se dels guiris com nosaltres que veiem el que ells volien que veiéssim. Tuníssia, un museu per a recordar. Si més no, no em serà gaire difícil perquè havent tornat a la ciutat comtal vaig descobrir que tothom que havia estat a Tuníssia havia vist exactament el mateix: la mateixa dona, els mateixos nens corrent per allí, i el mateix pot de Nesquik, tal qual.

http://es.wikipedia.org/wiki/Berberisco
http://viajeaafrica.com/matmata-el-pueblo-de-la-guerra-de-las-galaxias/

I va de tòpics

Perquè els tòpics, només de vegades, van més enllà de la realitat.
L’estiu de 2008 vaig fugir cames ajudeu-me de Frankfurt. Allí feia d’au-pair Mädchen (de ‘tata’, vamos) i cuidava de dos nens adorables de 6 i 18 mesos. Dolcíssims. La mare, nascuda a l’Iran, emigrada als Estats Units, i actualment enamorada d’un alemany de cames curtes i cabells foscos. I tots dos: jueus. I ho remarco, no perquè vulgui fer apología del nazisme, sinó perquè quan els demanava d’on se sentien, de seguida em contestaven: -Jueus! I no perquè sí, sinó perquè tota la seva vida girava al voltant del Shabat, el dia sagrat. Els dissabtes (que per als catòlics seria els diumenges) es prenien molt al peu de la lletra això del dia del descans. Tan és així que hi havia una norma general de la qual se’n derivaven d’altres particulars: kein Feuer (res de foc). Així els era prohibit d’encendre el llum, contestar el telèfon, conduïr en cotxe o fins i tot, cuinar. Això sí, la ‘tata’ era l’encarregada d’encendre el termo per escalfar la llet o apagar els llums de la saleta.

El menjar per a ells era tot un ritual. Res de barrejar aliments làctics amb càrnics, ni tan sols netejar les olles de la llet amb el mateix fregall que la paella de peix. I evidentment, no està de més trucar al 902 del revers dels danone, no fos cas que el procés d’elaboració del iogurt contingués algun microbacteri animal.

I si la neteja per a ells arribava al punt de malgastar 1 litre d’aigua (i no exagero) per rentar una maduixa no-biològica mentre a Catalunya anàvem escassos d’aigua, la cura dels fills era un element sacro-obsessiu. El petit Ariel, somrient, ben educat i alegre com un pèsol anava a l’escola americana de Frankfurt. Tot un carrer custodiat, per motius de seguretat, per 4 Bundespoliziste (policies locals). I les estones que em quedava a soles a l’habitació dels nens (tota ben condicionada i adaptada per a criatures) i tenia una urgència fisiològica, havia de cridar la mare perquè em substuís durant 5 segons, no fos cas que el nen es fes mal amb el trencaclosques.

Això sí, els Wyrobnik eren una gent molt dolça i educada. Sempre em demanaven si necessitava més don limpio per a l’apartament on vivia a soles, o si em quedava amb gana. I com a bons comerciants que eren (el pare tenia una empresa de transports) no es descuidaven mai de contar-me les hores extra ni beneficiar-me amb descansos. Justos.

I desprès de conèixer a fons una cultura ortodoxo-jueva com aquesta, us puc assegurar que vaig entendre moltes més coses de les neures del nostre gran amic Allen, en Woody. Com per exemple perquè crea situacions tan surrealistes a ‘la rosa púrpura del caire’, quan fa sortir el personatge literalment de la pantalla! (http://www.youtube.com/watch?v=LXi6xsq_dYs&feature=related)
O perquè sempre utilitza el mateix perfil de personatges i problemàtiques a gran part dels seus films: homes desgraciats que es veuen immersors, sense voler-ho, en embolics de cal Déu (http://www.youtube.com/watch?v=IZo91yBqncU)
O fins i tot, perquè un dels seus personatges acudeix a un conseller matrimonial perquè la seva cabra ja no se l’estima més: everything you wanted to know about sex but you were afraid to ask ( http://www.youtube.com/watch?v=PcHaAcPkXfA)

*El seu caràcter obsessiu i analític potser no consta explícitament a tots els guions del director, però senyors, la cultura va de dins cap enfora. És inevitable*

http://www.xtec.es/~lginer/projecte2/judaisme.htm
http://www.bbc.co.uk/religion/religions/judaism/

Una explo-expul(sió) d'olors i colors

Un passeig vora el Guadalquivir amb olor de tarongers i regust de ‘tinto de verano’; ‘tapas de tortilla y picos pa acompañá’; arbres centenaris que formen figures increïbles, com extretes del llibre de la creació; la frescor de les placetes que s’amaguen entre els carrers empedrats de Santa Cruz; i un sol esfereïdor que s’escorre entre les cambres del Alcazar i projecta aquell bri de llum estelar sobre els arcs mudéjar del Palacio de Justicia.

Sevilla: una ciutat mosaic a només 1 hora i quart en avió, i 6 euros (anar i tornar) amb el nostre amic, Ryan, de cognom, de l’Aire.

I una ciutat on ara fa 100 anys, el tercer dels Felip va ordenar l’expulsió dels moriscos (els espanyols musulmans reconvertits al cristianisme). Se’ls considerava enemics de l’Estat que no practicaven com calia la doctrina cristiana i que, d’alguna manera, conspiraven contra l’inpenetrable poder de la monarquia. Per sort, ha plogut molt des d’aleshores, però si bé recomanaria visitar la capital andalusa, gaudir d’un bon dinaret amb un bon vinet vora l’Almudena i no ovlidar la catedral, el Palau Reial i la bellesa mateixa dels carrers, carrerons, placetes i azulejos dels locals, hi posaria un parèntesi; i és el següent: (intenteu no pronunciar exageradament les ‘doble el·las’, ‘echad de menos’, no ‘encontréis de menos’, i, per suposat, no esmenteu mai la vostra procedència. La darrrera vegada que ho vaig fer em van servir les sobres de pa de la 21 després de recordar-me la trista victòria del Sevilla contra el Barça i fer-me fora del local: ‘que ech que por una tapita de tortilla no te pueo tené aquí toa la tarde’. Potser serà perquè els catalans, en ulls aliens, conspirem contra la corona i no practiquem una correcta doctrina de l’espanyolisme. En definitiva, una anècdota que, si bé s’allunya dels històrics cames ajudeu-me del s.XVII, encara guarda cert caràcter discriminatori. A Sevilla, Nova York, Barcelona, Singapur o Kuala Lumpur).