Rega-la-me'n una

Endevina endevinalla...És un color, un nom de dona, un poble de l'Empordà encantador i una flor.
Vermelles, blanques, blaves, roses o grogues. Demà en veurem de tots colors, i cadascun d'ells, un significat. Roses admiració; vermelles passió; blanques puresa; grogues disculpa...Les meves preferides (per-si-de-cas algun lector del blog tenia pensat fer-me un regalet…): les vermelles. Potser és que sóc massa clàssica…vermelles i sense guarniments de paper, espigues ni etiquetes tipo ‘flores Hortensia’. Una rosa vermella amb olor de rosa i espines de rosa i tija llarga i ben florida, de rosa. Demano massa? Mira, segons com, les coses senzilles són les meves difícils de trobar; vés per on! Ostres, és que això de les roses és tot un món. De vegades penso que fins i tot podríem fer un estudi psicològic de la persona demanant-li com li agraden aquestes flors: talladetes; amb estàtues de Cupido o en una urna; de les de debò o de mentida; de caramel o de xocolata; sense espines ni fulles o ben pobladetes; tallades o en un test; a punt de florir o floridíssimes i grosses; petites, mitjanes o gegants; de colors o sense color; una, dues, tres o simplement cap; catalanes, espanyoles o de vés-a-saber-on; en un te afrodisíac o en una banyera de passió; d’un amic, un amic especial, del pare, la mare o la parella; amb llibre i dedicatòria o amb una targeteta de l’Snoopy. I així fins que s’acabi Sant Jordi. I és que la tendència és cada vegada més moderna i convencional; sembla que no n’hi ha prou amb una rosa de les clàssiques, sinó que ens hem entestat a embolicar-nos la vida i guarnir les flors fins a alimentar-les amb aigua i colorant. Què bonica que és la simplicitat..!I és que de vegades, la simplicitat ens condueix a la profunditat sense embafar els sentits. Una rosa, aquí i a tot arreu, és passió, amistat, tendresa, delicadesa; és, simplement, amor.

Passions turques

Tinc un examen decisiu d’alemany al SIM de la UAB. I mira, si aprobo, aconseguiré l’Erasmus a la cosmopolita ciutat de Berlin. En realitat se que me’l concediran; no pas perquè tingui un ‘enxufe’, sinó perquè és d’aquelles coses que desitges tan fortament que saps que no poden succeïr d’una altra manera. Però per si les mosques val més que em prepari l’examen oral. Un cafè amb el Fidi de Bremen i una peli de Fatih Akin (http://es.wikipedia.org/wiki/Fatih_Akin): Gegen die Wand (Contra la paret).
Cahit ingresa en un psiquiàtric per intentar-se suicidar. Allí coneix a Sibel, una noia que, igual que Cahit, és d’origen turc. Sibel, 20 anys més jove que ell, és una amant de la vida: li agrada el sexe, les drogues i l’alcohol. L’única manera d’aconseguir fer la seva vida serà un casament de conveniencia amb Cahit.
Tot plegat, una apologia a la vida i l’amor difícil. Una clara fusió de la multicultural, exòtica, aromatitzada i encantadora Estambul amb la tradicional i freda Bremen. Un reflex de l’actual i històrica realitat de la immigració a Alemanya.
És bellesa, dolor, odi, impotència, color, olor…

*Milers de sensacions que només Akin sap transmetre a través dels seus films*

Més val tard que mai

Quan ja tot Periodisme 02 ha escrit sobre el viatge de la vida i el magnífic món del periodisme de viatges arribo jo. Ho faig ara perquè em ve de gust i sobretot, perquè m’hi veig amb cor. Fa dues setmanes que vaig perdre la meva àvia. La Benita de les coques d’ametlles, de les faldilles morades i la permanent del carrer baix de Sant Pere. L’àvia que sortia al balcó a acomiadar-se cada vegada que marxàvem; la que ens comprava guarniments dolços per la palma de setmana santa; la de l’arròs bullit i la verdura aixafada amb forquilla. La dona que ens pelava fruita quan estàvem malalts i treia tot el seu geni quan fèiem entremaliadures. I tantes altres coses...

Feia 12 anys que tenia Alzheimer. Primer començar mesclant l’arròs amb la pasta i després va acabar sense saber com acabava aquella picant cançó del‘senyor Ramón, el que enganya les criades’ (http://www.justsomelyrics.com/1120862/La-Trinca-El-senyor-Ramon-Lyrics). I poc a poc va anar desapareixent. Aquell caràcter, aquella vitalitat i fortalesa. I jo era allí quan va marxar el tot. M’hi vaig acomiadar; amb delicadesa, a cau d’orella. Respirava i, de cop, va deixar anar el darrer alè de vida. No va ser traumàtic, no vaig tenir por; el contrari. Dins meu es va començar a despertar aquella sensació de quan la tenia al costat i era petita. La sentia dins meu com mai he sentit a ningú altre. Vaig plorar, però, en part, d’alegria: sabia que l’àvia havia tornat a recuperar la salut, les ganes de fer i viatjar, les ganes de sentir-se VIVA. Allò em va donar força.

La nit abans de la cerimònia em sentia cansada d’haver rebut tanta gent al tanatori. Cansada, espesa. Però volia acomiadar-me d’ella amb alguna cosa bonica. I quan la desesperació de no trobar el text idoni al llibre del príncep petit que busca la seva rosa a la Terra vaig rebre un correu. ‘Amb el ritme de converses roden boles de billar’, la nostra companya i amiga de Periodisme cultural, m’havia encomanat la feina de la setmana: comentar el poema de viatge a Ítaca. Vaig plorar d’emoció, de tristesa, de cansament i d’incertesa. Aquell era el senyal que estava esperant; una lectura bonica i amb sentit que transmetés el verdader significat de la vida: un viatge. I vet aquí que la cançó parla d’aventures, de coneixences, nous ports, combats i vells anhels (http://www.youtube.com/watch?v=eCz0y-IXbdc)

I que curiosa la estreta relació entre viatjar i viure. Viure és viatjar, i viatjar és viure. Perquè quan et mous obres fronteres, vius experiències, estimes i deixes que t’estimin. Et coneixes i deixes que et coneguin. La cagues, i fas que els altres te la caguin. És així. Però no tothom sap viatjat, amics. Hi ha qui viatja de Madrid a Cancún i es passa tot el dia a l’hotel per poder dir ‘jo he estat allí’, i hi ha qui es mou de casa a comprar el pa esperant aprendre alguna cosa. L’important, doncs, no és on, sinó com. Els anys no existeixen; no podem mai dir que ‘jo tinc més experiència que tu perquè sóc més gran’, perquè el que canvia, senyors, és l’actitud.

Us animo, doncs, a viure el viatge de la vida; tan aquí com a la Xina. Gaudiu, ploreu, salteu, balleu, rieu, feu l’amor, tingueu por, passeu fred, quedeu tips, sigueu valents, sentiu-vos petits; penseu en tot, no penseu en res. I una vegada hagueu après a VIURE, aleshores us podreu plantejar de començar a comunicar tot allò que sentiu, que veieu.

A l’àvia

Un cap d'any diferent

El Xavi i jo esperàvem passar un cap d’any alternatiu i improvisat lluny dels cotillons, els raïms de les dotze i les macrofestes al poble espanyol. Però el nostre pressupost era baix: 30 euros per tres dies incloent-hi el vol. Jo treballava en una botiga avorrida, venent espelmes i sabatilles anti-stress i fingint somriure Profident malgrat escoltar el mateix CD 5 vegades al dia. Cobrava una merda.

I vet aquí que vam acabar a Bremen. Ens allotjava en Daniel, un alemany de 22 anys que no coneixíem de res; només d’un parell de mails a través de couchsurfing, aquest web de gent d’arreu del món que ofereix el sofà de casa seva a tothom que ho vulgui (www.couchsurfing.com)

En Daniel, en nostre couch, ens va portar a sopar a fondue i sopa de pollastre a casa d’uns amics. Mentre m’empolainava i m’arreglava per a l’ocasió, en Daniel em va mirar amb cara de pocs amics i em va dir: -Aquí no ens arreglem massa per Sant Silvestre, eh? Així que m’ho vaig prendre al peu de la lletra i em vaig vestir amb un jersei de l’any 2002 i uns pantalons de l’any de la quica.

A la festa hi havia brasilers, alemanys i una parella de Suïssa. Vam passar la nit de cap d’any menjant pastissos de pastanaga i jugant al Who am I. Eren les 12 menys cinc minuts i jo ja lluitava contra Morfeu perquè no se m’endugués cap al llit...I a les 12.15h, mentre jo tenia el paperet enganxat al front de David Beckham, en Daniel es va aixecar de cop del sillonet i va cridar: -Bona any nou! I vinga ampolles de Freixenet corrent pel pis (i el Xavi i jo no les havíem dut de regal!) i focs artificials de Polònia (es veu que són els més potents, però també els menys legals...)!

Bremen era una festa en miniatura. Tot es concentrava en aquell petit barri de discoteques i pubs musicals, prop dels músics de Bremen. El nostre couch ens va portar al zooclub, una mena d’antro amb quatre personetes intentant ballant aquella estrident successió de sorolls que en diuen tecno. La nostra capacitat d’adaptació havia estat, fins al moment, esplèndida. Contínuament fèiem esforços per suportar aquella tortura. Quan per fi pensàvem que tot havia acabat, en Daniel, que anava drogadet (per dir-ho finament), ens va portar a Zucker (http://zucker-club.de/) una altra mena de caverna musical situada al que seria la zona Marina de Barcelona. Per sort, allí hi havia una espècie de sofàs que em van mig salvar la vida. No m’ho puc creure, però em vaig adormir literalment escoltant música electrònica. Quan per fi es va acabar el malson, va començar un altre...En Daniel vivia en una casa unifamiliar compartida. Només entrar: sabatilles fora. Ens va ensenyar el nostre dormitori: unes golfes decoradíssimes amb pintades surrealistes, una cortina de colors i llumetes de Nadal. Ens semblava un lloc acollidor, però no tenia calefacció.

Les vam passar putes. Tres dies sense dutxar-nos (el nostre couch no ens oferia una mica d'aigua i ens semblava de mala educació abusar de la seva amabilitat...). Dormíem enxubats dins d’un sac de dormir amb tota la roba de la maleta a sobre: guants, bufanda, mitjons de neu. I encara així, el nostre couch ens demanava que tanquéssim la porta de les golfes perquè la calor del pis (ells sí que en tenien, de radiadors) no s’escapés allà on dormíem, o almenys, ho vam intentar durant dues nits sense èxit. I la darrera, quan ja desitjàvem marxar d’aquell indret fred, amb un gust musical peculiar i farcit de drogoaddictes (la Hauptbanhof –estació central- era com un sanatori i centre de desintoxicació, 2x1), en Daniel ens va convidar a passar una de les millors nits de la meva vida a la seva habitació. Ens va parlar de l’existència, l’amor, la tristesa i l’ànima. Tenia tot un espectacle amb llums i música chill-out preparat per a nosaltres. Ens va relaxar amb una mena de recipients de coure del Nepal. Ens els col·locava sobre la panxa i el cap i després els hi donava un lleuger copet perquè les seves vibracions arribessin al nostre interior. (http://www.todoterapias.com/terapias.php?id=19) Vam aconseguir crear un ambient tan agradable d’empatia i connexió que finalment vam dormir tots tres junts a l’habitació; calentons i amb calefacció.

*Més sobre Bremen:

www.bremen.de

http://es.wikipedia.org/wiki/Bremen_(ciudad)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Els_m%C3%BAsics_de_Bremen

*I el cap d'any a Alemanya:

http://www.dw-world.de/dw/article/0,2144,725214,00.html

http://www.newyearfestival.com/new-year-in-germany.html

Les 5 i 1 nits

Fins aquell dia creia que els premis dels sortejos eren una mentida; que a ningú mai li tocaven i que, quan veiem gent que havia guanyat un ford-fiesta o un any d’hipoteca pagat, eren actors contractats!

Però vet aquí que un abril de 2007 (i força lectors d’aquest blog en són testimonis: NO ESTEM DE PRÀCTIQUES A L’INSTITUT DEL TEATRE) un grup de 19 personetes aspirants a periodisme i ben bé sense conèixer-nos del tot, ens vam enlairar en l’aventura de passar 7 dies i 6 nits a la Marbella de Tuníssia: Port el Kantaoui. Mil caixers automàtics; grans basars a preus de turista; passejos d’alemanys en sandàlies i mitjons; restaurants replets de cambrers regatejant i trencant peres amb els que ens oferien un caipirinha a 15 corones menys.

De seguida ens en vam cansar d’estar en un altre continent com si fóssim al Lloret light del nord-àfrica, així que vam contractar un pack d’excursions que incloïa una nit d’hotel al desert, la visita de l’amfiteatre del Jem i el museu del Bardo, la ciutat màgica de Chebika, un te amb menta a Sidi Bou Said, un sopar amb cuscús i espectacle (per cert, vaig complir la vintena ballant la dansa del ventre) i per últim, la visita al poble bereber de Matmata. Els bereber són un poble indígena que habita des del nord-oest d’Àfrica fins a la vall del Nil i que són coneguts per la seva particular manera de concebre l’arquitectura; construeixen les seves cases sota terra, és a dir, que viuen en cavernes. I com que el pack d’excursions no deixava per alt la visita guiada d’una de les cases on s’havia rodat la increïble Star Wars de Lucas, 19 aspirants a periodisme ens van endinsar en aquella mena de broma soterrada (http://www.youtube.com/watch?v=8R8G5wJOzbU&feature=PlayList&p=A2511A1815F0007A&index=16) Era com si el decorat de la pel·lícula s’hagués quedat allí de per vida: un escenari ple de portes diminutes (els bereber són força baixets, pel que sembla); habitacions amb pots de Nesquik semi-rovellats, i una dona amb mocador fila que filaràs (suposadament vivia allí i era tan amable i bondadosa que deixava passar més de 100 turistes diàriament a casa seva) i dues nenes oferint té a la menta a canvi de dues corones.

Aquella casa troglodita només feia que mofar-se dels guiris com nosaltres que veiem el que ells volien que veiéssim. Tuníssia, un museu per a recordar. Si més no, no em serà gaire difícil perquè havent tornat a la ciutat comtal vaig descobrir que tothom que havia estat a Tuníssia havia vist exactament el mateix: la mateixa dona, els mateixos nens corrent per allí, i el mateix pot de Nesquik, tal qual.

http://es.wikipedia.org/wiki/Berberisco
http://viajeaafrica.com/matmata-el-pueblo-de-la-guerra-de-las-galaxias/

I va de tòpics

Perquè els tòpics, només de vegades, van més enllà de la realitat.
L’estiu de 2008 vaig fugir cames ajudeu-me de Frankfurt. Allí feia d’au-pair Mädchen (de ‘tata’, vamos) i cuidava de dos nens adorables de 6 i 18 mesos. Dolcíssims. La mare, nascuda a l’Iran, emigrada als Estats Units, i actualment enamorada d’un alemany de cames curtes i cabells foscos. I tots dos: jueus. I ho remarco, no perquè vulgui fer apología del nazisme, sinó perquè quan els demanava d’on se sentien, de seguida em contestaven: -Jueus! I no perquè sí, sinó perquè tota la seva vida girava al voltant del Shabat, el dia sagrat. Els dissabtes (que per als catòlics seria els diumenges) es prenien molt al peu de la lletra això del dia del descans. Tan és així que hi havia una norma general de la qual se’n derivaven d’altres particulars: kein Feuer (res de foc). Així els era prohibit d’encendre el llum, contestar el telèfon, conduïr en cotxe o fins i tot, cuinar. Això sí, la ‘tata’ era l’encarregada d’encendre el termo per escalfar la llet o apagar els llums de la saleta.

El menjar per a ells era tot un ritual. Res de barrejar aliments làctics amb càrnics, ni tan sols netejar les olles de la llet amb el mateix fregall que la paella de peix. I evidentment, no està de més trucar al 902 del revers dels danone, no fos cas que el procés d’elaboració del iogurt contingués algun microbacteri animal.

I si la neteja per a ells arribava al punt de malgastar 1 litre d’aigua (i no exagero) per rentar una maduixa no-biològica mentre a Catalunya anàvem escassos d’aigua, la cura dels fills era un element sacro-obsessiu. El petit Ariel, somrient, ben educat i alegre com un pèsol anava a l’escola americana de Frankfurt. Tot un carrer custodiat, per motius de seguretat, per 4 Bundespoliziste (policies locals). I les estones que em quedava a soles a l’habitació dels nens (tota ben condicionada i adaptada per a criatures) i tenia una urgència fisiològica, havia de cridar la mare perquè em substuís durant 5 segons, no fos cas que el nen es fes mal amb el trencaclosques.

Això sí, els Wyrobnik eren una gent molt dolça i educada. Sempre em demanaven si necessitava més don limpio per a l’apartament on vivia a soles, o si em quedava amb gana. I com a bons comerciants que eren (el pare tenia una empresa de transports) no es descuidaven mai de contar-me les hores extra ni beneficiar-me amb descansos. Justos.

I desprès de conèixer a fons una cultura ortodoxo-jueva com aquesta, us puc assegurar que vaig entendre moltes més coses de les neures del nostre gran amic Allen, en Woody. Com per exemple perquè crea situacions tan surrealistes a ‘la rosa púrpura del caire’, quan fa sortir el personatge literalment de la pantalla! (http://www.youtube.com/watch?v=LXi6xsq_dYs&feature=related)
O perquè sempre utilitza el mateix perfil de personatges i problemàtiques a gran part dels seus films: homes desgraciats que es veuen immersors, sense voler-ho, en embolics de cal Déu (http://www.youtube.com/watch?v=IZo91yBqncU)
O fins i tot, perquè un dels seus personatges acudeix a un conseller matrimonial perquè la seva cabra ja no se l’estima més: everything you wanted to know about sex but you were afraid to ask ( http://www.youtube.com/watch?v=PcHaAcPkXfA)

*El seu caràcter obsessiu i analític potser no consta explícitament a tots els guions del director, però senyors, la cultura va de dins cap enfora. És inevitable*

http://www.xtec.es/~lginer/projecte2/judaisme.htm
http://www.bbc.co.uk/religion/religions/judaism/

Una explo-expul(sió) d'olors i colors

Un passeig vora el Guadalquivir amb olor de tarongers i regust de ‘tinto de verano’; ‘tapas de tortilla y picos pa acompañá’; arbres centenaris que formen figures increïbles, com extretes del llibre de la creació; la frescor de les placetes que s’amaguen entre els carrers empedrats de Santa Cruz; i un sol esfereïdor que s’escorre entre les cambres del Alcazar i projecta aquell bri de llum estelar sobre els arcs mudéjar del Palacio de Justicia.

Sevilla: una ciutat mosaic a només 1 hora i quart en avió, i 6 euros (anar i tornar) amb el nostre amic, Ryan, de cognom, de l’Aire.

I una ciutat on ara fa 100 anys, el tercer dels Felip va ordenar l’expulsió dels moriscos (els espanyols musulmans reconvertits al cristianisme). Se’ls considerava enemics de l’Estat que no practicaven com calia la doctrina cristiana i que, d’alguna manera, conspiraven contra l’inpenetrable poder de la monarquia. Per sort, ha plogut molt des d’aleshores, però si bé recomanaria visitar la capital andalusa, gaudir d’un bon dinaret amb un bon vinet vora l’Almudena i no ovlidar la catedral, el Palau Reial i la bellesa mateixa dels carrers, carrerons, placetes i azulejos dels locals, hi posaria un parèntesi; i és el següent: (intenteu no pronunciar exageradament les ‘doble el·las’, ‘echad de menos’, no ‘encontréis de menos’, i, per suposat, no esmenteu mai la vostra procedència. La darrrera vegada que ho vaig fer em van servir les sobres de pa de la 21 després de recordar-me la trista victòria del Sevilla contra el Barça i fer-me fora del local: ‘que ech que por una tapita de tortilla no te pueo tené aquí toa la tarde’. Potser serà perquè els catalans, en ulls aliens, conspirem contra la corona i no practiquem una correcta doctrina de l’espanyolisme. En definitiva, una anècdota que, si bé s’allunya dels històrics cames ajudeu-me del s.XVII, encara guarda cert caràcter discriminatori. A Sevilla, Nova York, Barcelona, Singapur o Kuala Lumpur).